Millorar la tècnica, millorar la tecnologia
Aquest article ha estat escrit per Ramon Ripoll Masferrer
Ramon Ripoll Masferrer és arquitecte i doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)
La diferenciació entre tècnica i tecnologia permet interpretacions interessants. Sobretot si entenem la tècnica com el conjunt de mitjans per transformar el món materialment. I la tecnologia com la tècnica que té també objectius culturals. Per tant, la tecnologia posseeix la intenció del benestar físic visible, propi de la tècnica, però també té intencionalitat anímica invisible. Llavors la tècnica és pragmàtica (1) i la tecnologia és pragmàtica i humanista (2). Si acceptem aquesta diferenciació comprovarem que el progrés tècnic es mesura sobretot per paràmetres científics, productius i econòmics, i l’objectiu és fonamentalment el benestar físic. Mentre que el progrés tecnològic té els mateixos objectius de la tècnica, però cal afegir els paràmetres culturals, lingüístics, emotius, i l’objectiu és fonamentalment el benestar físic i psíquic. El més sorprenent d’aquesta diferenciació és que al llarg de la història de la humanitat sempre han conviscut en equilibri la tècnica amb la cultura. Una estabilitat i harmonia que ha perdurat fins al període industrial. I és sobretot a mesura que avança el segle XX que el ram del tecnicisme, per dir-ho col·loquialment, sofreix un progrés exponencial fins als nostres dies. Mentre que el ram culturalista ha quedat enrere i gairebé no ha evolucionat. La qual cosa ha produït una forta fissura, trencament i separació entre la ciència i la cultura. Això ha fet que en l'actualitat l’ésser humà té al seu abast tota mena d’eines, productes i mitjans tècnics per actuar, transformar i millorar el benestar del seu món exterior, però alhora té molt poques eines i mitjans tecnològics per a la seva maduració personal, emotiva i del benestar del seu món interior o afectiu.
Una diferenciació important que ens permet concretar l’objectiu d’aquest article de voler denunciar el desequilibri entre tècnica i tecnologia.
Millorar la tècnica
Té molt d’interès aquesta primera part de demanar més tècnica amb la finalitat de posar el progrés material a l’abast de tothom. Per tant, el gran objectiu de la tècnica hauria de ser potenciar la igualtat d’oportunitats per a tots els humans. Llavors la democratització de la tècnica és el gran avalador actual que justifica el progrés material. Un progrés que hauria de permetre l’accés al màxim nombre d’individus al coneixement, als serveis i l’ascens social. Una tècnica accessible a tothom, a totes les famílies, les col·lectivitats i les nacions sense distincions, per tal de millorar la qualitat de vida i l’autonomia personal. I sobretot fer-la assequible als individus més desatesos. Això vol dir trencar els monopolis de les grans empreses que regulen, comercialitzen i especulen amb el progrés tècnic, i converteixen els productes altament tecnificats de primera necessitat en productes assequibles només a la part de la societat de les rendes més altes. És clar que aquestes grans concentracions de poder es mouen només per interessos econòmics i mai per interessos socials.
Són precisament aquestes situacions de totalitarisme tècnic que caldria evitar, combatre i denunciar. Com per exemple el cas de la competència deslleial de productes altament tecnificats i indispensables. En aquest sentit, és molt conegut el cas de NVIDIA que en aquests últims mesos ha consolidat el seu domini tecnològic mitjançant un ecosistema de programari que crea dependència i dificulta que investigadors i empreses migrin a alternatives. Aquesta estratègia de lock-in li atorga un fort poder de fixació de preus, amb la GPU (Graphics Processing Unit) d'intel·ligència artificial (IA), com la H100, que poden superar els 30.000 i 40.000 dòlars per unitat. Això ha potenciat deslleialment el seu lideratge en acceleradors d’IA, amb quotes de mercat molt elevades, reduint així la competència comercial. A més, els marges de benefici excepcionalment alts reflecteixen aquesta posició dominant. En aquest sentit, caldria més regularització internacional que analitzés, il·legalitzés i penalitzés aquest tipus de pràctiques que limiten la lliure competència i encareixen els productes eminentment tècnics. I, per tant, van en contra de la democratització del progrés.
Per sort hi ha vida al marge de les multinacionals més tecnificades. Sobretot les aportacions de tècnica puntera entre els més joves i les empreses més petites de nova creació que, per a sorpresa de tothom, sovint fan aportacions extraordinàries. Com són alguns exemples recents d'R+D, aparentment de poca importància, però que han fet investigacions i assolit resultats cabdals pel progrés. Són persones proactives, vivers de talent anònim o petites start-up d’última generació, que inclouen tots els camps de la tècnica, des d’àmbits teòrics i sensibles com és la intel·ligència artificial, a àmbits més pràctics i necessaris com són les bateries d’emmagatzematge elèctric. Un bon exemple del primer tipus és el cas del jove enginyer xinès de quaranta-un anys fundador de DeepSeek en el 2023, que amb 160 treballadors ha sorprès a tothom amb les seves noves propostes d’una IA generativa de codi obert. Mentre que respecte al segon cas tenim un altre enginyer finlandès, Marko Lehtimäki, fundador de Donut Lab en el 2024, que amb 100 treballadors de manera inesperada ha presentat una bateria d’estat sòlid amb densitat energètica molt superior, càrrega més ràpida i major durabilitat respecte a les bateries d’ió-liti actuals, amb una densitat energètica gairebé el dobles que les bateries actuals.
Uns exemples de persones i empreses joves, capaces de fer aportacions de gran importància gairebé des del no-res, amb propostes altament competitives, obertes i de gran valor afegit. D’aquesta manera trencar els grans monopolis unificats, i potenciar la diversitat, pot ser fonamental per com hauríem de desitjar que fos el progrés tècnic en els anys vinents, per resoldre de manera generalitzada els grans reptes socials i econòmics. En aquest sentit, fan bé les nacions d’impulsar la innovació oberta, rigorosa i diversificada amb criteris igualitaris, realistes i pràctics, orientats a la resolució de problemes concrets. Això implica evitar inversions purament especulatives. En aquest cas caldria ajudar encara més l’emprenedoria, l’actitud d’iniciativa i l’enginy tècnic en tots els àmbits socials, des de l’escolar, l’universitari i sobretot el professional. En tots ells el mètode i la rigorositat tècnica han d’anar acompanyats de la innovació i la creativitat.
Millorar la tecnologia
Té rellevància el que hem dit fins ara, però té fins i tot més importància barrejar la tècnica amb l’humanisme. Aquesta combinació és la gran assignatura pendent. Que és el mateix que dir que necessitem potenciar la tecnologia impulsant alhora la cultura aplicada a la tècnica. I, per tant, fer possible la trobada entre dos àmbits actuals malauradament antagònics. De la mateixa manera que en l’apartat anterior és fàcil entendre la necessitat de preservar la tècnica que sovint està en les mans exclusives dels grans monopolis empresarials de producció, en aquest segon apartat hauríem d’entendre encara més la necessitat de preservar la tècnica de l’exclusivitat dels grans monopolis del progrés pel progrés i la tècnica per la tècnica massificada i purament materialista. És la tècnica com a simple valor del funcionalisme material del consum pel consum. Un aspecte propi del capitalisme més dur que té com a objectiu promocionar el consumisme més descarnat dels productes altament tecnificats com a simple negoci. Això no solament perjudica la democratització de la tècnica sinó també la seva profunda humanització. I, per tant, malmet, desvirtua i evita que la tècnica estigui al servei de la dignitat humana, la llibertat humanitzada i el pensament humà crític. I, en conseqüència, del desenvolupament integral de la persona. Una situació que fa molt difícil que la tècnica esdevingui humanitzada, humanitzadora i sobretot que comuniqui humanisme (3). Cal evitar la tècnica com a mitjà alienador de l’home.
Per sort, hi ha moltes situacions positives d’humanisme tecnològic en multitud d’àmbits i disciplines. Trobaríem exemples en tots els camps de les ciències exactes, l'enginyeria i sobretot l’arquitectura. En aquest últim cas s’han produït dissenys molt eloqüents. Com el dels arquitectes, en aquest cas, que tenen per objectiu humanitzar l’espai més tecnificat, integrant funcionalisme i benestar humà. En aquests casos es prioritza, per davant de la tècnica, la llum natural, l’escala humana i la relació amb la natura. Aquest és el cas d’Alvar Aalto, arquitecte finlandès del segle XX, de gran importància per haver iniciat un nou camí en l’arquitectura orgànica. I sobretot per haver humanitzat l’arquitectura, combinant funcionalisme, formes orgàniques, noves tècniques i materials naturals. Va innovar tècnicament l’ús de fusta corbada laminada (corbat al vapor), que permetia les formes orgàniques humanitzades més lliures i alhora la producció industrial més mecanitzada. També va adaptar estructures i materials al clima nòrdic, donant així resposta no solament a les més simples funcions materials personalitzades sinó també a les necessitats, les emocions i els sentiments profundament humans (4).
Estudiar la tècnica, des d’un punt de vista eminentment humanista, és una feina cada vegada més dificultosa, però alhora és cada vegada més necessària. És difícil sobretot perquè cal humanitzar l’actual huracà de l’evolució de la tècnica desenfrenada. I és necessària fonamentalment perquè cal evitar que la tècnica huracanada tecnifiqui les necessitats, les emocions i els sentiments humans més profunds, o que simplement els emmudeixi. Tornar a harmonitzar ciència i cultura implica trobar novament solucions perquè la tècnica pugui donar un servei més integral, complet i antropomòrfic, convertint-se així en tecnologia. Una tecnològica antropomòrfica al servei de l’ésser humà, a les seves necessitats i als valors més profunds. La qual cosa implica dissenyar sistemes tècnics pensats per millorar la vida humana, i en cap cas no substituir ni dominar l’ésser humà.
Tant de bo que dins uns anys poguéssim estar orgullosos de la tècnica que no solament sigui democratitzadora socialment, potenciadora dels drets humans i portadora de la igualtat d’oportunitats, sinó que alhora esdevingui verdadera tecnologia. Que sobretot estimi a l’ésser humà tal com els humans necessitem ser estimats.
(1) Richard McKay Rorty, filòsof nord-americà del segle XX, vinculat al pragmatisme i al pensament postmodern, no creu en la veritat absoluta, sinó simplement en la convivència i el progrés democràtic. “El pragmatista defensa la supervivència d'una cultura sense Filosofia, sense intentar segregar les veritats contingents i convencionals de les veritats que van més enllà (RORTY, Richard (1982). Consecuencias del pragmatismo. Madrid: Editorial Tecnos, p. 51)
(2) Erwin Schrödinger, Premi Nobel de Física del 1933 clau en el desenvolupament de la mecànica quàntica amb la seva famosa equació d’ona, ja advertia en el seu moment: “Dubto que la felicitat de la humanitat hagi augmentat gràcies als progressos tècnics i industrials que ha aportat el ràpid augment de la ciència natural.” (SCHRÖDINGER, Erwin (1998): Ciencia y humanismo. Tusquets Editores, p.13)
(3) Francisco Rico, catedràtic de Literatures Hispàniques medievals de la Universitat Autònoma de Barcelona defineix l’humanisme com amor a l’ésser humà i defensa a les arts i les ciències humanitzades: “El fonament de tota cultura hauria de buscar-se en les arts del llenguatge. L’antiguitat fou un somni, ja que els mitjans no assoliren mai arribar a aconseguir el fi.” (RICO, Francisco (2002): La Mano. El sueño del humanismo. De Petrarca a Erasmo. Destino. Barcelona, p.19).
(4) Alvar Aalto, arquitecte finlandès del segle XX, de gran importància per humanitzar l’arquitectura combinant funcionalisme, formes orgàniques, materials naturals i atenció al benestar de les persones: “L’arquitectura no és una ciència. L’arquitectura és el gran procés sintètic de combinació de mils de funcions humanes definides. El fi de l’arquitectura consisteix a harmonitzar el món material amb la vida humana” (AALTO, Alvar (1977) “La humanización de la arquitectura”. Tusquets editores. Barcelona, p.29)
